Sucre, amic o enemic?

El sucre juntament amb altres tipus de macronutrient com és el cas del greix, sobretot, el saturat, està considerat com un dels principals enemics per al consum alimentari, ja que hi ha estudis que demostren que el consum del sucre té el mateix efecte que el consum d'una droga. Ara bé, tothom sap que la ingesta de sucre és totalment necessària per al cos humà, ja que és l'únic macronutrient capaç de proporcionar energia al cervell, per tant, l'ésser humà no pot prescindir totalment del sucre, a més, de ser una aportació energètica ràpida per al cos.

El problema real resideix en la quantitat del consum d'aquest tipus d'hidrat de carboni o glúcid, l'OMS (Organització Mundial de la Salut) recomana que la ingesta de sucre no superi el 10% de les calories totals que es consumeixen en un dia, cosa que pot representar uns 50 grams en total amb una dieta de 2000 Kcal, ja que per cada gram de sucre proporciona 4,1 Kcal aproximadament. Segons dades del Ministeri d'Agricultura (2017) estableixen que el consum de sucre blanc, és a dir, el que ens afegim als aliments, és de 9,48 grams al dia. Per tant, segons aquestes dades estaríem dins del marge d'ingesta de sucre, però la realitat és una altra ja que aquest informe no té en compte els 100 grams de sucre de mitjana que ingerim al dia de manera involuntària perquè ve incorporat en els aliments envasats i processats o d'altres. Per tant, s'està introduint més del doble de sucre del recomanat.

Ara bé, no tots els sucres són dolents. Aquells sucres que es troben intrínsecs a les fruites, o almenys, aquells sucres que van acompanyats de fibres i nutrients són els sucres bons; mentre que els sucres refinats (o sucres lliures), com la sacarosa (sucre blanc), la sacarosa impura (sucre moreno), la sacarina, etc, són els sucres dolents.

Existeixen diversos estudis que demostren que un alt consum en sucre pot ser molt addictiu, però actualment encara és un tema de debat, ja que només s'han fet experiments amb ratolins; i existeixen articles científics que neguen la relació amb el fet que el sucre provoca addicció. L'explicació per considerar el sucre com una droga és que aquest té la capacitat d'activar el centre de plaer (igual que les drogues) degut a l'alliberament de dopamina, que es tracta d'un tipus de neurotransmissor, i activa les regions del cervell relacionades amb el plaer i el sistema de recompensa, el qual pot generar certa dependència, però està demostrat que aquests efectes neuropsicològics del sucre és menor que la resta de les drogues.

Segons aquest article tot el procés de l'addicció d'una substància és degut a tres factors:

• Factor genètic: On intervé l'herència amb els gens d'addicció a l'alcohol, i per tant, genera un major risc de presentar addicció al sucre.
• Factor biològic: Varia molt en funció de l'estat anímic de cada persona, fent que amb més depressió presenta una deficiencia de triptòfan i serotonina, i això provoca la necessitat de consumir aliments ensucrats.
• Factor ambiental: El més important i, en part, el més controlable, ja que representa l'hàbit alimentari des de ben petit. És a dir, si a un nen petit se li afegeix sucre als aliments per endolcir-los o se li dóna productes dolços quan el nen plora o s'enfada, genera una depedència, de manera inconscient, del sucre en el nen. Això provoca que a la llarga aquest nen només reconegui com una bona nutrició el sabor dolç.